Sobre triatlons digitals

És diumenge, són 3/4 de vuit del matí. Trec el cap pel balcó i veig els últims triatletes anant cap a marc i em venen al cap un seguit de pensaments que tot seguit exposaré.

Detecto moltes similituds entre una triatló i en el que ella s’hi respira i els temps digitals que estem vivint. Fa uns anys, d’aquest esport que ha arrelat tan fort a Calella en sentíem a parlar per TV3 un dia a l’any quan feien l’Ultraman a tal ciutat i en tot cas parlaven de Maratons (de New York, de London, de Boston, …) i allà hi veies l’Arcadi Alibés. Allò era el màxim al que aspirava un runner amateur. En canvi ara sembla que una triatló la pugui fer qualsevol amateur; enteneu-me, quan ja fa 3 o 4 triatlons que veus passar per davant de casa, molts esportistes amateurs, no professionals, nedant 3,8 km, fent 180 km sobre la bicicleta i finalment pelant-se una Marató (42,195 km), sembla un pim-pam de diumenge. Doncs no (evidentment!), és un sobreesforç humà extraordinari que per molts, com un servidor, no el podem ni arribar a imaginar, ens veiem a poca distància de la sorra de la platja al cap d’uns minuts de l’inici de la cursa dient “no, jo ja no puc més.. ara surto…”. Bé, és un esforç físic i psíquic ben valorat aquest inici de segle que fa uns anys enrere podria haver estat rebutjat o criticat.

Fa uns dies Google va celebrar el seu 15è aniversari i si mirem enrere, en els seus inicis, veiem que el canvi era passar de la cerca habitual que fèiem a Yahoo! o Netscape o Altavista a la de Google i ens meravellava els pocs segons que trigava a fer-la. Una novetat, un canvi, un repte, una adaptació important en temps de força calma digital tot i que estem parlant dels temps de la caiguda de les puntcom (Terra, Napster), però si ho relacionem amb el que estem vivint els últims 6 anys és incomparable. Estem immersos en una multitriatló digital: Facebook, Twitter, Google+, LinkedIn, Gmail, Skype, WhatsApp, … i en el dia a dia tenim una quantitat elevadíssima d’informació que ens passa pel davant de la multitud de pantalles que tenim a l’abast.

Aquesta triatló digital vindria encapçalada per les tres proves diàries més dures. El Twitter seria la mostra de la prova inicialment dura i amb la que experimentes i veus que allà hi ha el millor de l’era actual: informació valuosa, màxima actualitat i també diversió i entreteniment. És dur, molt. Cal entrenament i constància perquè no és el medi més còmode on ens agradaria moure’ns. Twitter pot arribar a ser el nostre principal motiu per conèixer els nostres límits a les xarxes socials. Podria ser el Swim.

El Facebook, és aquella prova diària que sembla fàcil però que t’ocupa prou hores i pensaments, sembla que no el treballes perquè no demana molt esforç però en el fons hi estàs dedicant moltes hores, potser massa, però també serveix d’entrenament i se’t fa prou agradable. Hi tens uns jocs online que et permeten entrenar amb els companys de xarxa. Sempre trobaràs algun company que et semblava que voldria jugar però que prefereix entrenar mirant les fotos dels seus companys d’EGB, cadascú fa el seu entrenament personal com creu. Podria ser la Bike.

Finalment, els grups de WhatsApp. Són la cerca dels límits psicològics, el “fins on puc arribar”, el “em queda poc, ho aconseguiré” però sempre hi ha un nou WhatsApp. La prova definitiva que si la superes seràs un Finisher. Qui ens hagués dit fa 10 anys que estaríem pendents d’enviar i rebre missatges curts amb la velocitat que ho fem i en qualsevol situació. Seria el Run.

En definitiva, per tot cal un aprenentatge, una digestió dels nous conceptes, un entrenament i també una intuïció per fer de les nostres aficions una activitat d’alt rendiment, i sembla que els temps que estem vivint, o bé ens ho demanen o bé nosaltres n’hem fet aquesta interpretació que si bé en principi sembla arriscada i excessiva, també és palpable que una majoria silenciosa es posa les piles per fer aquestes animalades reals o virtuals. Benvinguda #challengebcn, ens seguim a Instagram!.

Article publicat a rebat.cat el dia 06/10/2013

iPhone 5, el vuitè pinyó

Servidor no hi entén de bicicletes tot i que de ben petit ha estat un vehicle de desplaçament i esbarjo habitual. No hi entenc des de l’estricte sentit professional: pesos, materials, marques, … L’altre dia però, em va venir al cap una situació que crec val la pena analitzar (o no?!?) per fer un comparatiu casolà.

A casa tenim dues bicis híbrides, una amb 13 anys de vida i l’altre només amb 3 anys. La vella té 7 pinyons i 3 plats i la nova, 8 pinyons i 3 plats. En una petita pujada pots posar el “molinet” (plat petit combinat amb el pinyó gran) a les dues i comproves que amb la nova, la de 8 pinyons, puges més còmodament, però tot depèn (com sempre) de les teves cames. Si no estàs gaire fort (és el meu cas) els 8 pinyons et van millor que els 7, no pateixes tant i puges amb menys esforç. Els materials de les bicis han canviat, els pesos s’han reduït i els preus són més o menys els mateixos per una gama similar, tot i la diferencia d’anys.

Tot el que he exposat es pot aplicar fil per randa al nou iPhone 5 en comparació amb el seu antecessor l’iPhone 4S, excepte el preu. És més prim (0,17 cm!), pesa menys (28 g!), té una mica més de resolució (1136*640 el 5 per 960*640 del 4S), té més pantalla (1 cm! passa de 3,5” a 4”) i té un xip que processa el doble de ràpid (l’A6 del 5 vers l’A5 del 4S). Ahir vaig tenir l’oportunitat de tenir-lo a les mans i les sensacions van ser com les que vaig tenir a l’agafar la bici nova de 8 pinyons: vaig una mica més ràpid fent el mateix, i res més. Hi ha un estancament clar en l’evolució tecnològica que queda palesa en l’esperat iPhone 5. Millores que podrien fer més fàcil i pràctica la vida de l’usuari, que a hores d’ara no es visualitzen perquè, o bé no deuen existir, o bé no han estat prou testades, o bé no són rendibles per implantar-les en un nou dispositiu. Les millores que tenim són les característiques tècniques i estan perfectament definides, però el plus d’innovació i de sorpresa que va haver-hi fa uns anys amb els salts de nombre (de l’1 al 2, del 2 al 3 i fins i tot del 3 al 3GS) no hi és. Una de les raons deu ser perquè l’usuari desitja, espera, busca, (no) necessita molt més del que pot oferir l’empresa fabricant i d’això n’és culpable la mateixa empresa amb els caramels que ens ha anat oferint en els pocs més de 5 anys de vida que tenen els telèfons mòbils, com ara els coneixem. Nosaltres però, també hem d’entonar el mea culpa pel fet de sucumbir a tots aquests caramels tecnoemocionals que ens han anat oferint.

Contingut o experiència?

Continguts o experiències: that’s the question. Què hem de potenciar en el nostre espai web o en el nostre bloc?, doncs tu tries, però en tot cas no posis tots els ous en el mateix cistell, una mica de cada i en diferents proporcions en funció del teu propòsit. Apa! post acabat, ja pots tancar aquesta pàgina i cap a un altre lloc ;-P

El temps que acabes d’invertir en llegir l’anterior paràgraf és una mica inferior, només una mica, a la mitjana de temps de navegació “stàndar”, que és d’entre un i dos minuts. Un vídeo d’uns 20 segons, una visita web a un parell de pàgines d’un minut i escaig o una impactant foto a instagram poden resultar ser bons impactes si són una experiència i també un contingut de qualitat.

En les darreres dues setmanes he assistit a dos actes completament diferents. El primer potenciava l’experiència, era la 1a trobada d’igers de Girona (instameet Girona&friends). La trobada va tenir moments perfectes per instagramejar i per no reflexionar-hi gaire. Entrava per la vena de l’objectiu de l’iPhone i després prement el share. Menjar, beure, fotografiar, rebre regals, conversar online i offline, desvirtualitzar followers i following. A instagram busquem això, una vida millor, més retocada i acolorida! i el divendres 13 de juliol, com el futbol, ens tornava el que li havíem donat.

L’altra trobada va ser una jornada matinera de caire acadèmic. Envoltat de gent que també es mou per les xarxes socials però amb una falta de diversió implícita en el càrrec i que marca com a principal objectiu la creació de continguts per promoure la feina feta a fora de la xarxa. Tretze ponències en unes cinc hores, amb un break per conèixer gent que tens aprop en el dia a dia de la xarxa i que saps que està present en aquella sala perquè està tuitejant com tu; el hashtag hi ajuda. Al final del matí estàs esgotat però satisfet pels coneixements adquirits i els punts de vista exposats.

Tal com dèiem en el primer i clau paràgraf, això no és el tot o res, tot és bo i beneficiós si es complementa. Sabem que hi ha espais a internet que juguen més amb el concepte lúdic (Facebook, Instagram), altres que potencien els continguts i el coneixement (SlideShare, LinkedIn) i d’altres on trobem de tot (bloc, web). L’experiència seria l’evasió, la pel·lícula de crispetes i el contingut seria la concentració, la pel·lícula de Lars von Trier. Hi ha dies que vols veure l’última d’Spiderman amb un got de mida gran de Coke i una galleda de crispetes entre les cames i d’altres que necessites quelcom més intimista i reflexiu; com el Singulars d’en Jaume Barberà. Un exemple de bon mix experiència-contingut seria l’editorial amb que obre en Barberà el programa cada setmana. O avui que fa 20 anys de la inauguració dels JJOO del ’92 a Barcelona: va ser una experiència (HOLA! HOLA! HOLA!) i també va haver-hi contingut (La Fura dels Baus), i sense mòbils ni xarxes socials. Tampoc hem canviat tant. Què en penses?.