WhatsApp, parlat o picat?

L’opció que ja porten Android i iOS des de fa temps, ho potenciarà Apple en el seus iPhone amb l’iOS 8: fer un dictat de veu i que el missatge que es rebi sigui de text, en un català, castellà, anglès o xinès normatiu. El debat que s’obria la setmana passada era si cada vegada escriurem menys, que si al final no en sabrem d’escriure. La meva opinió es que escriuríem millor que ara i que llegiríem més, dos destacats podis amb una sola acció. La transcripció no seria amb caràcters escurçats o especials com ara, per tant d’entrada llegiríem més perquè el text seria més llarg i d’extensió més “literària” que “de tuit”, i ens estalviaríem anar badant pel carrer escrivint un missatge, parlaríem sols, que més d’un ja ho fem això. Llegiríem paraules amb accents, apòstrofs, construccions amb punts i seguits… En definitiva, una delicatessen de relat breu escrit per un bon amic/amiga. Així ho desitjo, però la pregunta clau és si aquesta facilitat de parlar i enviar guanyarà l’actual d’escriure amb caràcters especials (sevillanes, caques que riuen o mans que aplaudeixen) i emoticones (emocions de tecleig ultrasònic).

Ens tornem a trobar en una situació semblant a l’aparició de l’SMS que semblava que no triomfaria, escriure un text minimalista enlloc de fer una trucada (en molts “plans” de les operadores és gratuïta!) i resoldre la conversa en uns minuts. Semblava destinat a tenir una vida molt curta i no ha estat així. La mateixa aplicació (WhatsApp), comprada pel nou ric (Facebook), amb aquest model de negoci n’és el més clar exponent de l’èxit de les aplicacions de missatgeria. Estarem atents a què decideix el poble. De moment els textos breus i el llenguatge escrit i universal de les emoticones (sobre)viu amb una salut de ferro. Llarga vida al microblogging!.

Sobre triatlons digitals

És diumenge, són 3/4 de vuit del matí. Trec el cap pel balcó i veig els últims triatletes anant cap a marc i em venen al cap un seguit de pensaments que tot seguit exposaré.

Detecto moltes similituds entre una triatló i en el que ella s’hi respira i els temps digitals que estem vivint. Fa uns anys, d’aquest esport que ha arrelat tan fort a Calella en sentíem a parlar per TV3 un dia a l’any quan feien l’Ultraman a tal ciutat i en tot cas parlaven de Maratons (de New York, de London, de Boston, …) i allà hi veies l’Arcadi Alibés. Allò era el màxim al que aspirava un runner amateur. En canvi ara sembla que una triatló la pugui fer qualsevol amateur; enteneu-me, quan ja fa 3 o 4 triatlons que veus passar per davant de casa, molts esportistes amateurs, no professionals, nedant 3,8 km, fent 180 km sobre la bicicleta i finalment pelant-se una Marató (42,195 km), sembla un pim-pam de diumenge. Doncs no (evidentment!), és un sobreesforç humà extraordinari que per molts, com un servidor, no el podem ni arribar a imaginar, ens veiem a poca distància de la sorra de la platja al cap d’uns minuts de l’inici de la cursa dient “no, jo ja no puc més.. ara surto…”. Bé, és un esforç físic i psíquic ben valorat aquest inici de segle que fa uns anys enrere podria haver estat rebutjat o criticat.

Fa uns dies Google va celebrar el seu 15è aniversari i si mirem enrere, en els seus inicis, veiem que el canvi era passar de la cerca habitual que fèiem a Yahoo! o Netscape o Altavista a la de Google i ens meravellava els pocs segons que trigava a fer-la. Una novetat, un canvi, un repte, una adaptació important en temps de força calma digital tot i que estem parlant dels temps de la caiguda de les puntcom (Terra, Napster), però si ho relacionem amb el que estem vivint els últims 6 anys és incomparable. Estem immersos en una multitriatló digital: Facebook, Twitter, Google+, LinkedIn, Gmail, Skype, WhatsApp, … i en el dia a dia tenim una quantitat elevadíssima d’informació que ens passa pel davant de la multitud de pantalles que tenim a l’abast.

Aquesta triatló digital vindria encapçalada per les tres proves diàries més dures. El Twitter seria la mostra de la prova inicialment dura i amb la que experimentes i veus que allà hi ha el millor de l’era actual: informació valuosa, màxima actualitat i també diversió i entreteniment. És dur, molt. Cal entrenament i constància perquè no és el medi més còmode on ens agradaria moure’ns. Twitter pot arribar a ser el nostre principal motiu per conèixer els nostres límits a les xarxes socials. Podria ser el Swim.

El Facebook, és aquella prova diària que sembla fàcil però que t’ocupa prou hores i pensaments, sembla que no el treballes perquè no demana molt esforç però en el fons hi estàs dedicant moltes hores, potser massa, però també serveix d’entrenament i se’t fa prou agradable. Hi tens uns jocs online que et permeten entrenar amb els companys de xarxa. Sempre trobaràs algun company que et semblava que voldria jugar però que prefereix entrenar mirant les fotos dels seus companys d’EGB, cadascú fa el seu entrenament personal com creu. Podria ser la Bike.

Finalment, els grups de WhatsApp. Són la cerca dels límits psicològics, el “fins on puc arribar”, el “em queda poc, ho aconseguiré” però sempre hi ha un nou WhatsApp. La prova definitiva que si la superes seràs un Finisher. Qui ens hagués dit fa 10 anys que estaríem pendents d’enviar i rebre missatges curts amb la velocitat que ho fem i en qualsevol situació. Seria el Run.

En definitiva, per tot cal un aprenentatge, una digestió dels nous conceptes, un entrenament i també una intuïció per fer de les nostres aficions una activitat d’alt rendiment, i sembla que els temps que estem vivint, o bé ens ho demanen o bé nosaltres n’hem fet aquesta interpretació que si bé en principi sembla arriscada i excessiva, també és palpable que una majoria silenciosa es posa les piles per fer aquestes animalades reals o virtuals. Benvinguda #challengebcn, ens seguim a Instagram!.

Article publicat a rebat.cat el dia 06/10/2013

Spotify saved my life tonight (*)

depechemdLa transició dels 80 als 90 va ser dura, musicalment parlant. Servidor estudia BUP i COU a l’Institut Bisbe Sivilla de Calella del 89 al 92, i amb pocs calers a la butxaca descobreix que hi ha un disc que es diu 101 (1989) de Depeche Mode, que val una pasta perquè és doble i té cançons com Everything Counts o Just Can’t Get Enough(**). Alguns estudiants el tenen, el mostren, baveges, l’idolatres, és que és preciós de fora i de dins. Et conformes en escoltar-lo els caps de setmana a la discoteca, però no el tens a casa per seguir-lo escoltant a totes hores, a la platina o en el tocadiscos. Un cas semblant passa amb el Kick(1987) d’INXS, un disc que custodien els mateixos companys del 101. Aquests companys van vestits de negre (com ara els emo o gòtics del segle XXI), són els místics. Bé, són místics amb calers. És evident que aquest material era molt valuós per mi i la meva supervivència adolescent, però això no importava gaire als meus pares que insistien en donar més valor a d’altres prioritats; llegeixi’s estudis i derivats. He de reconèixer que els pares no van errar gaire el seu plantejament, i amb les raons que em donaven aleshores jo he hagut de ser molt-major-d’edat per arribar a les mateixes conclusions.

Si traslladem aquestes situacions al present 2013, la situació podria haver estat ben diferent: si en la negociació enlloc de demanar-los diners per comprar aquest o aquell àlbum hagués pogut proposar un preu mensual per una aplicació que em permetés escoltar tota… ep! TO-TA LA MÚSICA que desitgés i durant les hores que volgués, el concepte “il·limitat” és molt recent. Donem per fet que tindria un ordinador de sobretaula i algun dispositiu mòbil, un iPod per exemple, que els estimats Reis d’Orient haurien portat. Si hi afegim que jo faig la meva petita aportació (recordo que seria un adolescent amb un actiu de caixa escàs) i adquireixo pel modest preu de 4,99€ una meravella de la ciència i la tecnologia com és l’aplicació Shazam(***), aleshores benvolgut/da lector/a, jo podria ser un adolescent musicalment desacomplexat i amb una activitat cerebral focalitzada en els sons provinents del meu estimat iPod.

Fa 20 anys, aquells companys comptaven amb uns privilegis per sobre de la resta, obtinguts a partir d’una generosa aportació de cash familiar. El diner fàcil donava excel·lents resultats, més o menys com ara. Avui dia aquella bossa de privilegiats és més petita i hi ha un elevat nombre d’adolescents que poden sentir-se molt millor, gràcies als productes lligats al sector audiovisual que ens ofereixen empreses com Apple o Spotify, i això és solidaritat a cabassos i felicitat a granel.

Bon any 13 i que els reproductors us acompanyin!

(*). Jugant amb el títol de la cançó d’Elton JohnSomeone saved my life tonight (1975)
(**). La llista de reproducció “Spotify saved my life tonight” inclou les cançons citades a l’article i alguna més.
(***). Shazam és una aplicació per a telefonia mòbil que incorpora un servei que permet la identificació de música. (Font: wikipedia)

Article publicat a rebat.cat el 4/1/13

Infografia (t) amb precaució

Les infografies són un material que sol córrer bé, per twitter i facebook. Són eines molt resultadistes, com s’acostuma a dir en el llenguatge futbolístic, atès que solen complir les expectatives més immediates de l’usuari: la informació es presenta concentrada en una pàgina amb colors agradables, vinyetes situades estratègicament, dades ressaltades i en general un contingut força atractiu que donen com a resultat un ingestió compulsiva, un consum ràpid en un període de temps relativament breu.

Ara bé, actualment és un dels tòtems d’Internet, el xai amb pell de brau. M’explico, ja sabem que moltes vegades el que ens ofereix la xarxa ens ho creiem perquè volem o perquè ens convé creure-ho i d’altres vegades ens mostrem més escèptics. En el cas de les infografies (n’hi ha de tota mena i per tots els públics) es detecta un camuflatge prou efectiu dels continguts i per tant hem de prendre amb moltes precaucions. L’atractiva presentació dels resultats que visualitzem en una infografia fa que puguem cometre l’error de prendre aquelles dades com correctes. Són una guia i encara. Per exemple, les infografies que m’arriben de social media parlen de milers d’usuaris de facebook, de twitter, de % d’usuaris per sexes, etc… dades macro que és veritat que fent cerques fines les podem treure de la xarxa (o no!) però que les hem d’assimilar amb molta cautela, però el que passa és que aquest tipus d’informació ens posa calents, ens excita (ja m’enteneu).

La infografia vindria a ser el pòster per la posada en escena del treball de fi de curs (ara treball de síntesi), el roll up que el grup de recerca presenta en el congrés, la presentació que fa el cap de departament al seu cap (en contades ocasions). En tots aquests casos estem confirmant que al darrera hi ha una informació confirmada i fidedigna, però per sobre de tot “micro” i no “macro”. El que podem trobar a la xarxa, les dades macro, entren molt bé pels ulls, per la pell, però quan arriben al cap les hem de saber filtrar. Els milions d’usuaris de facebook, els comptes oberts de twitter o la facturació trimestral d’Apple són dades que inunden moltes infografies i amb tot això em ve al cap… no estarem en una nova bombolla 2.0?? una petita mostra del que s’està inflant la bombolla es fer un repàs a algunes de les infografies viewed o trending. Jo tampoc n’estic segur, ho seguirem d’aprop 😉

Per donar un volt per l’estrambòtic món de les infografies recomano una bona estada a visual.ly.

El teu millor perfil, a LinkedIn?

En el moment d’escriure el present post i a partir dels primers resultats que veig de l’enquesta, indiquen que el 16% està interessat en rebre formació de LinkedIn, molt proper al 20% de Twitter. LinkedIn és la major xarxa professional del món a Internet i compta amb més de 150 milions d’usuaris en més de 200 països i territoris. Què vol dir això? doncs que és un lloc on pots obrir un compte, penjar-hi el teu Currículum Vitae i crear una xarxa de contactes relacionats amb la teva carrera professional. També ho complementes amb un seguiment de grups i empreses que et poden interessar. En definitiva, és el lloc idoni (o no, ara ho veurem) per promocionar-te i buscar feina, que no vol dir trobar-la.

Si penges el teu CV a LinkedIn veuràs que tens l’opció de crear un PDF que inclou totes les dades que has introduït, per entregar en un adjunt per correu per exemple. Aquest PDF és lleig, en blanc i negre, auster i com que aquí parlem de xarxes socials ens agraden els colors i donem una certa importància a les imatges i en definitiva a la comunicació visual. Editar aquest CV que has introduït a LinkedIn en un Word i afegir-hi les icones de les xarxes socials pot donar més força al teu CV, enllaçar les teves xarxes en el .doc i obrir-les a usuaris nous (pex. elimines restriccions a Facebook, deixa la privadesa d’alguns àlbums de fotos si ho creus convenient). El seleccionador de personal podrà veure qui ets, què fas, què dius, com ho dius o quin ha estat el teu últim comentari. Potser el teu CV tindrà més de dos fulls atès que has inclòs informació nova, innovadora i alhora molt interessant pel teu interlocutor. Que no sigui un CV de 10 pàgines! però si en té 3 ò 4 estarà bé, perquè hauràs tingut la capacitat de cridar la seva atenció.

“Però això és obrir les portes de casa teva!!” és cert, per això abans hauràs d’haver decidit qui ets a les xarxes. A priori sembla evident la resposta: “sóc qui sóc, sóc jo”. Quan pensem que els nostres adolescents (nebots, néts, fills) pengen un àlbum amb 120 fotos d’una nit de festa de dissabte pensem que ho estan fent molt malament. Doncs han de ser ells que pensin que potser fent una selecció de les fotos “menys” compromeses es poden evitar algun problema o no, a l’inrevés, volen mostrar-ho tot. Segurament ja han decidit què volen fer, perquè pensen en la seva comunitat, els seus col·legues. Aquest registre queda i passarà per davant d’un seleccionador de personal. I què? doncs la modesta opinió del que escriu és que el seleccionador (que ja té una edat) hauria de pensar que les seves 120 fotos de la seva festa dels glamurosos 80 estan en el calaix d’un bon amic seu que les va fer en el seu dia amb una càmera compacta de “carret” i els hi va ensenyar un dia, a ell i als seus amics i ja està. Ara aquesta informació està penjada a la xarxa i la veu tothom. Bé, tothom qui entri en el perfil del noi. Hi ha entrat ell, el seleccionador, per estudiar el perfil d’aquest noi per un procés de selecció que té en marxa i en el fons està entrant en el seu cercle més íntim (família, amics, amigues, oci, esport, roba, gustos, …) i que n’és d’afortunat que aquest noi li hagi obert les portes de casa seva. És molt possible que aquest mateix noi tingui un perfil a LinkedIn i sigui molt més moderat. És lògic, té usos i comportaments diferents a les diferents xarxes on hi és present. Com en el món real, la festa del dissabte nit no es pot comparar amb el dinar de diumenge a cal sogre.

Un criteri que s’imposa en el llenguatge de les xarxes és que et respectin i el de respectar tothom. Aquest cas de les fotos en seria també un exemple, si les fotos no ofenen a ningú no han de perquè ser “perilloses”. Si t’han etiquetat en alguna foto compromesa pots demanar que et treguin l’etiqueta o que retirin la foto i a priori haurien d’escoltar-te, retirar-la i conflicte tancat.

Un altre premissa que m’agrada reforçar és la d’“anem a passar-ho bé!”. També en el cas de vendre el teu CV s’ha de mirar de complir. Realitzar un petit vídeo d’uns 2 minuts i penjar-ho en el teu espai a YouTube explicant el que creguis per vendre’t és una bona opció. Tenim imatge, veu, moviment, expressió corporal, no corporal, lingüística… és un format molt atrevit que també es valora. L’entrega d’aquest document comporta un cert grau de risc, d’atreviment i no d’ego personal com pot ser interpretat. I ja estem venent la nostra marca personal en una altra xarxa social: YouTube.

Potenciem encara més la nostra marca personal? doncs una potent acció és registrar un domini personal (.com .cat .net .me .info). En aquest espai personal pots aglutinar-hi la presència de totes les teves xarxes socials (flavors.me, about.me) o bé crear un bloc (wordpress, blogger) i incloure els enllaços en el bloc o fins i tot crear un espai web personal (joomla, drupal), amb el mateix objectiu.

Sembla que LinkedIn sigui la reina de les xarxes socials per buscar feina, però perquè no Facebook? Si a Facebook tinc més activitat, tinc una xarxa prou considerable d’amics, hi tinc una presència diària o bé m’hi deixo caure un parell de dies a la setmana, hi entro i llegeixo que hi ha de nou. Sí, ho admeto xafardejo però és veritat que és on tinc més presència. Veig que és la xarxa social que m’agrada i on més interacciono, doncs miraré de potenciar-la en el lloc on l’he destinat en el meu CV, i fins i tot la deixaré oberta i sense restriccions. És la xarxa social que em servirà per vendre’m.

En tots aquests casos el seleccionador no ens veu, i escolta el que li diem a través de la xarxa. Ell escolta i és clar, interpreta el que escrivim, això vol dir que els nostres missatges han de ser nets, entenedors i en definitiva marcaran molt bé el nostre perfil social.

Tot això està molt bé però també hem de potenciar l’ara anomenat networking, les relacions personals i contactes de tota la vida; la proximitat, l’empatia, la química, la capacitat de generar confiança. Aquests trets funcionen en l’escriptura a les xarxes i encara més en les distàncies curtes, en l’entrevista personal i també en la relació amb els nostres contactes. Podem tenir un perfil simpàtic a les xarxes (recorda, ens ho volem passar bé!) i trobar-nos amb una entrevista feixuga, seca, dura, és aleshores quan aquests trets els hem de potenciar.

Aquest apunt surt de la necessitat de parlar de les bondats i les oportunitats que ofereix una bona gestió de les xarxes socials en un entorn aspre com el que ens envolta aquest 2012, en que la incertesa laboral és a la llar de molts. Més que sort; empenta, ànims i endavant!.