WhatsApp, parlat o picat?

L’opció que ja porten Android i iOS des de fa temps, ho potenciarà Apple en el seus iPhone amb l’iOS 8: fer un dictat de veu i que el missatge que es rebi sigui de text, en un català, castellà, anglès o xinès normatiu. El debat que s’obria la setmana passada era si cada vegada escriurem menys, que si al final no en sabrem d’escriure. La meva opinió es que escriuríem millor que ara i que llegiríem més, dos destacats podis amb una sola acció. La transcripció no seria amb caràcters escurçats o especials com ara, per tant d’entrada llegiríem més perquè el text seria més llarg i d’extensió més “literària” que “de tuit”, i ens estalviaríem anar badant pel carrer escrivint un missatge, parlaríem sols, que més d’un ja ho fem això. Llegiríem paraules amb accents, apòstrofs, construccions amb punts i seguits… En definitiva, una delicatessen de relat breu escrit per un bon amic/amiga. Així ho desitjo, però la pregunta clau és si aquesta facilitat de parlar i enviar guanyarà l’actual d’escriure amb caràcters especials (sevillanes, caques que riuen o mans que aplaudeixen) i emoticones (emocions de tecleig ultrasònic).

Ens tornem a trobar en una situació semblant a l’aparició de l’SMS que semblava que no triomfaria, escriure un text minimalista enlloc de fer una trucada (en molts “plans” de les operadores és gratuïta!) i resoldre la conversa en uns minuts. Semblava destinat a tenir una vida molt curta i no ha estat així. La mateixa aplicació (WhatsApp), comprada pel nou ric (Facebook), amb aquest model de negoci n’és el més clar exponent de l’èxit de les aplicacions de missatgeria. Estarem atents a què decideix el poble. De moment els textos breus i el llenguatge escrit i universal de les emoticones (sobre)viu amb una salut de ferro. Llarga vida al microblogging!.

Sobre triatlons digitals

És diumenge, són 3/4 de vuit del matí. Trec el cap pel balcó i veig els últims triatletes anant cap a marc i em venen al cap un seguit de pensaments que tot seguit exposaré.

Detecto moltes similituds entre una triatló i en el que ella s’hi respira i els temps digitals que estem vivint. Fa uns anys, d’aquest esport que ha arrelat tan fort a Calella en sentíem a parlar per TV3 un dia a l’any quan feien l’Ultraman a tal ciutat i en tot cas parlaven de Maratons (de New York, de London, de Boston, …) i allà hi veies l’Arcadi Alibés. Allò era el màxim al que aspirava un runner amateur. En canvi ara sembla que una triatló la pugui fer qualsevol amateur; enteneu-me, quan ja fa 3 o 4 triatlons que veus passar per davant de casa, molts esportistes amateurs, no professionals, nedant 3,8 km, fent 180 km sobre la bicicleta i finalment pelant-se una Marató (42,195 km), sembla un pim-pam de diumenge. Doncs no (evidentment!), és un sobreesforç humà extraordinari que per molts, com un servidor, no el podem ni arribar a imaginar, ens veiem a poca distància de la sorra de la platja al cap d’uns minuts de l’inici de la cursa dient “no, jo ja no puc més.. ara surto…”. Bé, és un esforç físic i psíquic ben valorat aquest inici de segle que fa uns anys enrere podria haver estat rebutjat o criticat.

Fa uns dies Google va celebrar el seu 15è aniversari i si mirem enrere, en els seus inicis, veiem que el canvi era passar de la cerca habitual que fèiem a Yahoo! o Netscape o Altavista a la de Google i ens meravellava els pocs segons que trigava a fer-la. Una novetat, un canvi, un repte, una adaptació important en temps de força calma digital tot i que estem parlant dels temps de la caiguda de les puntcom (Terra, Napster), però si ho relacionem amb el que estem vivint els últims 6 anys és incomparable. Estem immersos en una multitriatló digital: Facebook, Twitter, Google+, LinkedIn, Gmail, Skype, WhatsApp, … i en el dia a dia tenim una quantitat elevadíssima d’informació que ens passa pel davant de la multitud de pantalles que tenim a l’abast.

Aquesta triatló digital vindria encapçalada per les tres proves diàries més dures. El Twitter seria la mostra de la prova inicialment dura i amb la que experimentes i veus que allà hi ha el millor de l’era actual: informació valuosa, màxima actualitat i també diversió i entreteniment. És dur, molt. Cal entrenament i constància perquè no és el medi més còmode on ens agradaria moure’ns. Twitter pot arribar a ser el nostre principal motiu per conèixer els nostres límits a les xarxes socials. Podria ser el Swim.

El Facebook, és aquella prova diària que sembla fàcil però que t’ocupa prou hores i pensaments, sembla que no el treballes perquè no demana molt esforç però en el fons hi estàs dedicant moltes hores, potser massa, però també serveix d’entrenament i se’t fa prou agradable. Hi tens uns jocs online que et permeten entrenar amb els companys de xarxa. Sempre trobaràs algun company que et semblava que voldria jugar però que prefereix entrenar mirant les fotos dels seus companys d’EGB, cadascú fa el seu entrenament personal com creu. Podria ser la Bike.

Finalment, els grups de WhatsApp. Són la cerca dels límits psicològics, el “fins on puc arribar”, el “em queda poc, ho aconseguiré” però sempre hi ha un nou WhatsApp. La prova definitiva que si la superes seràs un Finisher. Qui ens hagués dit fa 10 anys que estaríem pendents d’enviar i rebre missatges curts amb la velocitat que ho fem i en qualsevol situació. Seria el Run.

En definitiva, per tot cal un aprenentatge, una digestió dels nous conceptes, un entrenament i també una intuïció per fer de les nostres aficions una activitat d’alt rendiment, i sembla que els temps que estem vivint, o bé ens ho demanen o bé nosaltres n’hem fet aquesta interpretació que si bé en principi sembla arriscada i excessiva, també és palpable que una majoria silenciosa es posa les piles per fer aquestes animalades reals o virtuals. Benvinguda #challengebcn, ens seguim a Instagram!.

Article publicat a rebat.cat el dia 06/10/2013